Bé bé bé... aquí no actualitza ningú... això està bastant abandonat! Noies, m'esteu decepcionant i això no pot ser! NO-POT-SER! Reclamo poguer exercir el meu dret com a lectora d'aquest bloc, no només com a escriptora!
El que volia comentar (i que, entre nosaltres, és el tema estrella del moment) és que en 24 dies dues ocelletes marxen cap a terres aragoneses.... i no precisament a ballar la jota, co! Nonono! A veure els grandíssims Héroes del Silencio que van decidir renéixer de les cendres per a dur a terme una gira més o menys mundial (més o menys perquè, a part de a Espanya, només oferiran concerts a Alemanya i a Mèxic pel moment, com tots debeu saber). Per a molts, que crèiem que mai tindríem la sort de veure'ls en directe i que ja estava assimiladíssim aquest fet, va ser una gran sorpresa. Molts d'aquests vam decidir passar penes i penúries per a aconseguir les entrades... Sísísí! Les nostres entrades! Guardadetes en el calaix de la roba interior, Laia! Que allà segur que ningú me les treu!
El viatge i el concert promet, així que ja és hora d'anar preparant el merchandising! Oh yeah! Let's go to Saragossa baby!
miércoles 19 de septiembre de 2007
martes 4 de septiembre de 2007
Des del principi (Iris)
Des de principis d'estiu tenia pendent escriure una entrada amb totes les fotos del sopar de fi de curs (amb poc èxit, tot cal dir-ho, doncs finalment vam ser unes 10 persones d'unes 100 en total que debem ser entre tots dos grups de primer) i avui, pensant-hi, m'he adonat que ja som a finals d'estiu. Finals, finals, perquè les persones que tenien recuperacions ja les han començat, i els que no les teníem, estem a l'espera del començament de les classes de segon, en quinze dies, el 17 de setembre.
Dos mesos han passat volant sense adonar-nos-en. Unes han treballat i han viatjat, altres han estudiat i altres no hem fet més que fer res de res i dedicar-nos temps. Tots hem viscut l'estiu a la nostra manera i jo, al menys, no me'n queixo (encara que me'n sé d'una que té tot el dret a fer-ho i ho farà, oi que sí? =P), tot i que ha quedat pendent certa promesa de veure'ns durant aquests mesos de calor per a dur a terme algun pla... diferent. Tot i així, puc dir que em sento orgullosa de que, en cap moment, haguem perdut el contacte, i haguem sapigut exactament què fèiem i on estàvem cadascuna de nosaltres cada dia. Perquè ha sigut com estar juntes en la distància, però trobant a faltar.
I, ara, com ja he mencionat abans, ens toca començar un nou curs. I crec que, mirant anys enrere, és la primera vegada que tinc ganes de començar de nou, sobretot pels retrobaments. Per allò de pensar: "i què ens tocarà aquest any?"
Ens esperen nous professors, assignatures més dures i mileeeeeers de treballs pel que he pogut parlar amb els alumnes que ja van cursar segon. Però també ens espera un concert, un viatge (encara que algú hi falti, aquesta ens la deus, porca!) o potser més. Ens esperen xerrades i cafès o el que sigui. Ens espera el bar i les maleïdes màquines de menjar i beure addictives!
P.D.: les fotos no les penjo en aquesta entrada perquè penso que van en desacord, però no penseu pas que me n'he oblidat. Aquest post era sobretot per animar-vos. Perquè tu, Laura, tens els teus problemes que hem parlat aquest matí, que no has de deixar vence't per ells, i la Laia ha passat per diverses situacions aquest estiu que encara estan pendents de tractar, però de ben segur que han deixat marca.
Dos mesos han passat volant sense adonar-nos-en. Unes han treballat i han viatjat, altres han estudiat i altres no hem fet més que fer res de res i dedicar-nos temps. Tots hem viscut l'estiu a la nostra manera i jo, al menys, no me'n queixo (encara que me'n sé d'una que té tot el dret a fer-ho i ho farà, oi que sí? =P), tot i que ha quedat pendent certa promesa de veure'ns durant aquests mesos de calor per a dur a terme algun pla... diferent. Tot i així, puc dir que em sento orgullosa de que, en cap moment, haguem perdut el contacte, i haguem sapigut exactament què fèiem i on estàvem cadascuna de nosaltres cada dia. Perquè ha sigut com estar juntes en la distància, però trobant a faltar.
I, ara, com ja he mencionat abans, ens toca començar un nou curs. I crec que, mirant anys enrere, és la primera vegada que tinc ganes de començar de nou, sobretot pels retrobaments. Per allò de pensar: "i què ens tocarà aquest any?"
Ens esperen nous professors, assignatures més dures i mileeeeeers de treballs pel que he pogut parlar amb els alumnes que ja van cursar segon. Però també ens espera un concert, un viatge (encara que algú hi falti, aquesta ens la deus, porca!) o potser més. Ens esperen xerrades i cafès o el que sigui. Ens espera el bar i les maleïdes màquines de menjar i beure addictives!
M'espereu vosaltres i jo us espero!
P.D.: les fotos no les penjo en aquesta entrada perquè penso que van en desacord, però no penseu pas que me n'he oblidat. Aquest post era sobretot per animar-vos. Perquè tu, Laura, tens els teus problemes que hem parlat aquest matí, que no has de deixar vence't per ells, i la Laia ha passat per diverses situacions aquest estiu que encara estan pendents de tractar, però de ben segur que han deixat marca.
Ànims a totes dues!
lunes 25 de junio de 2007
jueves 21 de junio de 2007
Un dia de facultat... - Iris
I amb això comença el meu estiu (i crec que el de la Laia). Ànims Laureta, que ja queda poc!!!
viernes 25 de mayo de 2007
Oh long John!
Vegeu les peripècies d'aquests animalons parlants (que són el motiu del nostre "Oh my...")!
Esperem que us agradi!
Esperem que us agradi!
jueves 24 de mayo de 2007
2006, inici d'un viatge (Iris)
Qui ens havia de dir fa set mesos enrere que acabaríem creant un blog per a una pràctica? O que sabríem catalogar mínimament? O que acabaríem fent un viatge a Lleida i (pròximament) a Saragossa?
Quines voltes que dóna tot. Quan vaig entrar a classe i em vaig veure envoltada de gent gran vaig pensar que la meva adolescència havia acabat als 18 i mig, però, afortunadament, vaig trobar aquest parell de noies, que, tinguin l'edat que tinguin, han demostrat que la bogeria no quedaria allà.
I, encara menys, les frikiades, oi? Perquè les senyores ens hem passat el curs parlant de sèries (que si Anatomía, que si House, que si Prison Break (per cert, quin odi de sèrie, carai)), i, sinó, de jocs de la play (que ens debem encara més d'una viciada a casa la Laia per conèixer el seu nou membre de la família, en Hulk, un gosset encantador), de fotos, i, sorprenentment, de música. Fèia molt de temps que no parlava amb ningú de música, i no trobava ningú que passés el dia a dia amb mi i que tinguéssim gust mínimament afins, o amb qui pogués parlar del tema. La Laia, una boja d'Héroes del Silencio que també va fer barbaritats per poguer aconseguir les entrades, i la Laura, que s'ha deixat aconsellar i ha conegut alguns grups (Yann Tiersen, Sonata Arctica, etc.) i m'encanta poguer-hi parlar. M'encanteu, noies, per dir-ho d'alguna manera més senzilla i resumint!
Gràcies per oferir-vos a crear un futur juntes (encara que els nostres plans siguin per a l'estiu!), ho trobava a faltar!
I prou, que ja començo a posar-me tova i no m'hi faig.
Toquem fusta per tenir més sort en aquesta pràctica!
P.D.: per a les senyoretes, que ho estan desitjant! Una de les fotos de la tarda... taxán! Si és que el temporitzador de la càmara dóna tant de sí...
Quines voltes que dóna tot. Quan vaig entrar a classe i em vaig veure envoltada de gent gran vaig pensar que la meva adolescència havia acabat als 18 i mig, però, afortunadament, vaig trobar aquest parell de noies, que, tinguin l'edat que tinguin, han demostrat que la bogeria no quedaria allà.
I, encara menys, les frikiades, oi? Perquè les senyores ens hem passat el curs parlant de sèries (que si Anatomía, que si House, que si Prison Break (per cert, quin odi de sèrie, carai)), i, sinó, de jocs de la play (que ens debem encara més d'una viciada a casa la Laia per conèixer el seu nou membre de la família, en Hulk, un gosset encantador), de fotos, i, sorprenentment, de música. Fèia molt de temps que no parlava amb ningú de música, i no trobava ningú que passés el dia a dia amb mi i que tinguéssim gust mínimament afins, o amb qui pogués parlar del tema. La Laia, una boja d'Héroes del Silencio que també va fer barbaritats per poguer aconseguir les entrades, i la Laura, que s'ha deixat aconsellar i ha conegut alguns grups (Yann Tiersen, Sonata Arctica, etc.) i m'encanta poguer-hi parlar. M'encanteu, noies, per dir-ho d'alguna manera més senzilla i resumint!
Gràcies per oferir-vos a crear un futur juntes (encara que els nostres plans siguin per a l'estiu!), ho trobava a faltar!
I prou, que ja començo a posar-me tova i no m'hi faig.
Toquem fusta per tenir més sort en aquesta pràctica!
P.D.: per a les senyoretes, que ho estan desitjant! Una de les fotos de la tarda... taxán! Si és que el temporitzador de la càmara dóna tant de sí...
Les Koniec a La Torre de Fluvià, Lleida (Laura)
Mai oblidaré el cap de setmana que vam passar a Lleida. Per mi va ser molt especial perquè a part de estar amb tots els meus amics, em va servir per coneixer-vos millor (Laia i Iris), que feia relativament pocs mesos ens haviem conegut per primera vegada a la facultat. Tantes hores jugan al dance-dance (joc de la play que és per ballar) o al buzz...i tot el dia menjan...inolvidable. Espero poder tornar-ho a repetir amb les mateixes persones i que sigui igual o millor que la primera vegada. Us estimo moooooooooolt.
Aquí va una foto de les tres en el llit de la Iris i la Laia en el qual van passar molt de fred la primera nit. Era un matalàs d'aire.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
